Vés al contingut

Arbitratge

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
El Tribunal d'Arbitratge Internacional de Londres

L'arbitratge és una forma alternativa de resolució de conflictes fora dels tribunals judicials. Es treballa per resoldre la controvèrsia amb una o més persones (els 'àrbitres', 'àrbitres' o ' tribunal arbitral '), que dicta el 'laude arbitral'. Una decisió o laude arbitral és legalment vinculant per ambdues parts i executiva davant dels tribunals, tret que totes les parts hagin estipulat que el procés i la decisió arbitral no és vinculant.[1]

L'arbitratge s'utilitza sovint per a la resolució de disputes comercials, especialment en el context de transaccions comercials internacionals. En alguns països l'arbitratge també s'utilitza amb freqüència en assumptes de consum i ocupació, on l'arbitratge pot ser obligatori per les condicions laborals o contractes comercials i pot incloure una renúncia al dret de presentar una demanda col·lectiva. L'arbitratge obligatori de consum i ocupació s'ha de distingir de l'arbitratge consensuat, especialment l'arbitratge comercial.

Hi ha drets limitats de revisió i apel·lació de laudes arbitrals. L'arbitratge no és el mateix que els procediments judicials, tot i que en algunes jurisdiccions, els procediments judicials de vegades s'anomenen arbitratges, la resolució alternativa de disputes (ADR), la determinació pericial, o la mediació, que és una forma de negociació d'acords facilitada per una tercera part neutral.

Tipus

[modifica]

Segons qui escull els àrbitres

[modifica]
  • Institucional: És el que es duu a terme en una institució generalment amb les pròpies normes i amb una llista tancada d'àrbitres (una modalitat d'arbitratge institucional és el Sistema Arbitral de Consum vigent a l'Estat espanyol).
  • Independent o Ad Hoc: És aquell en què les parts escullen els àrbitres i les regles que regiran l'arbitratge.

Segons quin laude es pretengui

[modifica]
  • En dret: Quan la resolució ha d'estar fonamentada en criteris jurídics (legislació i jurisprudència, fonamentalment).
  • En equitat: També se'n diu "en consciència": Quan per a l'elaboració del laude s'apel·la al "bon saber fer" i a la consciència de l'àrbitre que dirimeix el conflicte. Implica que l'àrbitre ha de ser expert en la matèria objecte de la controvèrsia i de l'arbitratge.

Segons la matèria

[modifica]
  • Arbitratge prohibit: És aquell que recau sobre matèries que la llei, per raons d'alta conveniència pública o interès general social, impedeix sotmetre la decisió de jutges àrbitres.
  • Arbitratge forçós: És aquell que recau sobre matèries que la llei lliura expressament a la decisió d'aquesta classe de tribunals, és a dir, de jutges àrbitres.
  • Arbitratge voluntari: És aquell que recau sobre matèries, les quals són indiferents per a la llei, que les parts poden o no sotmetre a arbitratge.[2]

Avantatges i inconvenients

[modifica]

Les parts sovint busquen resoldre les disputes mitjançant l'arbitratge a causa d'una sèrie d'avantatges potencials percebuts sobre els procediments judicials. Les empreses sovint requereixen arbitratge amb els seus clients, però prefereixen els avantatges dels tribunals en disputes amb competidors:[3]

  • A diferència del litigi, on no es pot "escollir el jutge",[4] l'arbitratge permet a les parts triar el seu propi tribunal. Això és especialment útil quan l'objecte de la disputa és altament tècnic: àrbitres amb un grau d'experiència adequat (per exemple, experiència en topografia de quantitats, en el cas d'un conflicte de construcció, o experiència en dret de propietat comercial, en el cas d'un conflicte immobiliari[5]) es pot escollir.
  • Sovint, l'arbitratge és més ràpid que el litigi davant dels tribunals.[4]
  • Els procediments arbitrals o un laude arbitral generalment no són públics i poden ser confidencials.[6]
  • En els procediments arbitrals es pot triar la llengua d'arbitratge, mentre que en els procediments judicials s'aplicarà automàticament la llengua oficial del país del tribunal competent.
  • A causa de les disposicions de la Convenció de Nova York de 1958, els laudes arbitrals són generalment més fàcils d'executar en altres nacions que els veredictes judicials.
  • En la majoria d'ordenaments jurídics hi ha vies molt limitades per a l'apel·lació d'un laude arbitral, que de vegades és un avantatge perquè limita la durada del conflicte i qualsevol responsabilitat associada.

Alguns dels desavantatges inclouen:

  • Els acords d'arbitratge de vegades es troben continguts en acords auxiliars, o en lletra petita en altres acords, i els consumidors i els empleats sovint no saben per endavant que han acceptat un arbitratge obligatori previ a la disputa mitjançant la compra d'un producte o la contractació d'una feina.
  • Si l'arbitratge és obligatori i vinculant, les parts renuncien als seus drets d'accés als jutjats i a què un jutge o jurat resolgui el cas.
  • De vegades hi ha una desconnexió entre la presumpció de confidencialitat i la divulgació i publicitat imposada pels tribunals, els àrbitres i fins i tot les mateixes parts.[7]
  • Si l'àrbitre o el fòrum d'arbitratge depèn del negoci, pot tenir conflicte d'interessos i haver-hi un incentiu inherent per pronunciar-se contra el consumidor o l'empleat.
  • Les vies d'apel·lació són molt limitades, la qual cosa fa que una decisió errònia no es pugui revocar fàcilment.
  • Tot i que normalment es pensa que és més ràpid, quan hi ha diversos àrbitres, trobar dates per a fer l'audiència en casos llargs pot provocar retards.
  • En alguns sistemes legals, els laudes arbitrals tenen menys opcions d'execució que les sentències; encara que als Estats Units els laudes arbitrals s'executen de la mateixa manera que les sentències judicials i tenen el mateix efecte.
  • En general, els àrbitres no poden fer complir les mesures interlocutòries contra una part. Això fa que sigui més fàcil per a una part prendre mesures per evitar l'execució d'un membre o un grup reduït de membres en l'arbitratge per l'augment de les despeses legals, sense explicar als membres les conseqüències adverses d'una sentència desfavorable.
  • A diferència de les sentències judicials, els laudes arbitrals no són directament exigibles. Una part que vol fer complir un laude arbitral ha de recórrer a recursos judicials.

Dret comparat

[modifica]

Les nacions regulen l'arbitratge mitjançant una varietat de lleis. El cos principal de lleis aplicable a l'arbitratge es troba normalment a la Llei nacional de dret internacional privat (com és el cas de Suïssa) o en una llei separada sobre arbitratge (com és el cas d'Anglaterra, República de Corea i Jordània[8]). A més d'això, una sèrie de lleis processals nacionals també poden contenir disposicions relatives a l'arbitratge.

Tribunal arbitral

[modifica]

Els àrbitres que determinen el resultat de la controvèrsia s'anomenen tribunal arbitral. La composició del tribunal arbitral pot variar enormement, ja sigui amb un àrbitre únic, dos o més àrbitres, amb o sense president o àrbitre, i diverses altres combinacions. A la majoria de jurisdiccions, un àrbitre gaudeix d'immunitat de responsabilitat per qualsevol cosa feta o omesa mentre actua com a àrbitre tret que l'àrbitre actuï de mala fe.

Els arbitratges solen dividir-se en dos tipus: arbitratges ad hoc i arbitratges administrats.

En els arbitratges ad hoc, els tribunals arbitrals són designats per les parts o per una autoritat encarregada de designar les parts. Un cop constituït el tribunal, l'autoritat de designació normalment no tindrà cap altra funció i l'arbitratge serà gestionat pel tribunal.

En l'arbitratge administrat, serà administrat per una institució professional d'arbitratge que ofereixi serveis d'arbitratge, com ara la LCIA a Londres, o la ICC a París, o l'Associació Americana d'Arbitratge als Estats Units. Normalment, la institució arbitral també serà l'autoritat que farà el nomenament. Les institucions d'arbitratge solen tenir les seves pròpies regles i procediments. També solen ser més cares i, per motius de procediment, més lentes.

Les funcions d'un tribunal es determinaran per una combinació de les disposicions del conveni arbitral i per les lleis processals que s'apliquen a la seu de l'arbitratge. Les lleis de la seu de l'arbitratge marquen "l'autonomia de les parts" (la capacitat de les parts d'establir els seus propis procediments i reglaments) i determinen la interacció entre ambdues.

No obstant això, en gairebé tots els països el tribunal té diversos deures no susceptibles de derogació. Normalment tenen a veure amb actuar de manera justa i imparcial entre les parts, i donar a cada part una oportunitat raonable de presentar el seu cas i tractar el cas del seu oponent, així com adoptar procediments adequats a les circumstàncies del cas concret, a fi de proporcionar un mitjà just per a la resolució del conflicte.

Referències

[modifica]
  1. O'Sullivan, Arthur. Economics: Principles in Action. Upper Saddle River, New Jersey: Pearson Prentice Hall, 2003, p. 324. ISBN 978-0-13-063085-8. 
  2. «Tribunales Arbitrales» (en castellà), 22-01-2018. [Consulta: 23 juliol 2022].
  3. Hernández, Gabrielle Orum «Còpia arxivada» (en anglès). Legaltech News, 09-10-2017. Arxivat de l'original el 2017-10-16 [Consulta: 23 juliol 2022].
  4. 4,0 4,1 «The Supreme Court's retired, but hardly retiring, Ian Binnie». The Globe and Mail [Toronto], 15-06-2012.
  5. See for example the arbitration service offered by Falcon Chambers, the specialist property barristers chambers – www.falcon-chambersarbitration.com.
  6. Cologne, Prof. Dr. Klaus Peter Berger, LL.M., University of. «Principle XIII.5.1 - Confidentiality - Trans-Lex.org». www.trans-lex.org.
  7. Brown, Alexis American University International Law Review, 16, 4, 01-01-2001.
  8. Tariq Hammouri, Dima A. Khleifat, and Qais A. Mahafzah, Arbitration and Mediation in the Southern Mediterranean Countries: Jordan, Kluwer Law International, Wolters Kluwer – Netherlands, Volume 2, Number 1, gener 2007, pp. 69–88.